LA MARE DE VERDAGUER

Jacint Verdaguer, ja fets cinquanta anys, recorda la seva primera infantesa. Compara la mare amb un àngel i aconsegueix un versos plens de tendresa. Aquest poema que us proposo aquest mes de juliol vol ser un homenatge a totes les mares i pares que cuiden els seus fills i filles i els estimen tota la vida.

SOMNI D'INFANT

Quin somni tingui tan dolç
un dematí a punta d'alba!
Ja fa mig segle, i ho tinc
tan present com si fos ara.
Somnií que en bressol d'or
un angelet em bressava;
eren blavencs els seus ulls,
sa cabellera era llarga,
sa cara era un pom de flors
que amb mos llavis jo rosava.

Perquè jo dormís a pler
en sos dits tenia una arpa
plena de noves cançons,
plena de velles sonades,
que rajaven a bell raig
com del Canigó les aigües.
Acabades les cançons
em desvetllà una besada.

Ma mare era l'angelet,
aquell bres, la seva falda
i l'arpa n'era el seu cor,
el cor que tant m'estimava.

Juliol de 2010