Només la veu
Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
—arena que sense pietat
llisca i no es detura—,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.
Zoraida Burgos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada