EL NOM DE CLEMENTINA ARDERIU

Clemntina Arderiu (Barcelona, 1889-1976), a l'ombra del seu marit Carles Riba, és un exemple de com el corpus literari de les poetes catalanes passa inadvertit per al gran públic, tot i que en aquest cas el seus poemes els coneixen una gran minoria. Hi ha poetes que encara han tingut pitjor sort que Arderiu. De fet, em sabríeu dir alguna cosa, posem per cas, de Rosa Leveroni, Rosa Matheu, Simona Gay, Felícia Fuster, Maria Beneyto o Núria Sales? Coneixeu gaires poetesses? Aquest és un debat llarg que tan sols apunto perquè l'únic objectiu d'aquesta entrada és el poema "El nom".

EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
"Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa."
"Ai, quin nom estrany!"
moltes altres feien;
i jo en el fons de tot sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt la terra
com que el l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella...
Ara el nom em lluu
damunt la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

No puc comentar cap altra cosa sinó que és un poema mgnífic, escrit amb una gran sensibilitat i senzillesa.

Juliol de 2014