Ara, que estic en plena lectura de Joan Vinyoli, em ve de gust proposar-vos que llegiu un dels poemes de Vent d'aram (1976) que reflexionen sobre un tema que transita pels seus llibres: el pas del temps i la presència indefectible de la mort. La vella dama de la dalla sempre guanya la partida, oi? L'enfrontament entre la vida i la mort és com una partida d'escacs.
JOC D'ESCACS
De vegades els himnes
són per aquells que estan
sota la terra.
Aquí, nosaltres
vivim encara en el sinistre
destí dels homes.
I mirem com juguen
a escacs.
Avancen els peons
per molts que en caiguin. Salten
com els cavalls i, ràpids,
obliqüen com l'alfil.
Sacrifiquen la dama i, ja quasi
perduts, enroquen.
Que el rei aguanta fort
-però segur
que amb tots els atributs, ceptre i corona,
acabarà caient.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La poesia del mes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La poesia del mes. Mostrar tots els missatges
EL NOM DE CLEMENTINA ARDERIU
EL NOM
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
"Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa."
"Ai, quin nom estrany!"
moltes altres feien;
i jo en el fons de tot sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
Però un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt la terra
com que el l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.
Del cel de l'amor
tombava una estrella...
Ara el nom em lluu
damunt la testa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.
No puc comentar cap altra cosa sinó que és un poema mgnífic, escrit amb una gran sensibilitat i senzillesa.
Juliol de 2014
EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA, UNA ALTRA VEGADA AQUÍ
EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA
Només la veu
Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
—arena que sense pietat
llisca i no es detura—,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.
Zoraida Burgos
RECORDANT ELS JOCS OLÍMPICS DE BARCELONA
Comencen els Jocs Olímpics de Londres. Alhora es commemoren els vint anys de la cita olímpica barcelonina. Joan Margarit, prou conegut en aquest bloc per la seva tasca poètica, fou un dels arquitectes que participà de la renovació de l'Estadi Olímpic. Uns anys abans, i fruit de la seva intensa dedicació a les instal·lacions olímpiques barcelonines, bastí un poema de gran bellesa anomenat "Balada de Montjuïc", del qual extrec un fragment:
He arribat a l'alba per no trobar ningú.
Les cascades sense aigua em miren com uns ulls
amb el rímel estès corregut per la ressaca.
Plenes d'escombraries, les pedreres
són l'estrat més profund de les fonts lluminoses,
del parc d'atraccions on la nòria gira
com la melancolia: això és el passat,
són els dies perduts. I començo a estimar
-ara que és destruït- un temps que, quan va ser,
no vaig ni respectar. I estimo aquest record
que fa ressonar el vent entre els tirants d'acer
damunt la vela blanca desplegada a l'estadi.
(La poesia del mes de juliol-2012)
EL RECORD DE LA INFANTESA
 |
| L'Alba recollint el premi dels Jocs Florals escolars |
La poesia que us proposo aquest mes no és de cap poetessa consolidada. "Nines i pilotes de colors", títol reeixit que ens remet a un univers infantil màgic i lluminós, és un poema d'Alba Cano (alumna de 2n d'ESO de l'Escola Mare de Déu de Núria), que ha obtingut enguany el segon lloc en els Jocs Florals Escolars del districte de Sant Martí de Barcelona (a la foto, després d'haver recollit el premi a la sala d'actes de Can Felipa). El record del paradís de la infantesa, ple d'il·lusions i caramels, deixa pas a un món adult ple de dubtes i angoixes. La incertesa del futur en un poema diàfan i ben travat. Què us sembla? (juny de 2012)
NINES I PILOTES DE COLORS
Recordo aquells dies,
en què jugàvem pels carrers.
Jocs divertits, jocs innocents
de nines i pilotes de colors.
Recordo com enfilàvem
carrer enllà,
sota uns núvols blancs i travats.
Recordo aquells dies
en que jugàvem plegats.
Noms de nens i nenes
mai pel cor oblidats.
Recordo aquells dies
de somriures màgics,
d’il·lusions i caramels
esperant veure arribar
carregats els reis d’Orient.
Recordo aquells dies embadalits
que el temps ja ha oblidat.
Vull començar un nou camí,
ple d’alegries i tristeses.
Serà potser un camí d’angoixa?
Amb dissort abandono
les nines i pilotes de colors.
Recordo aquells dies
que jugàvem pels carrers.
MÀRIUS TORRES, UN DELS POETES OBLIDATS
Amb massa freqüència escriptors catalans han caigut en l'oblit. Un d'ells és Màrius Torres (1910-1942). Potser perquè va morir massa aviat o perquè optà per una poesia a voltes hermètica és poc conegut pel gran públic. Arran de la commemoració del centenari del seu naixement, els seus poemes han pres una certa volada. Tanmateix, continua sent poc conegut. Únicament a Lleida, la ciutat que el va veure néixer, és un poeta de referència. Us proposo la lectura d'una de les tankes que va conrear. Com demana el gènere, Torres escrigué un poema d'una bellesa corprenedora i contundent.
UN ARBRE
Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.
TORNA NADAL I PER AIXÒ US DEISITJO UNES BONES FESTES
Un any més Nadal torna ple d'il·lusions. Gaudiu d'aquests dies de festa i amb aquests versos de Miquel Martí i Pol escampeu la pau arreu!
TORNA NADAL
L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?
Miquel Martí i Pol
I si voleu sentir cançons de Nadal catalanes, ho podeu fer per boca de l'Àngel Badan, animador de la mainada i bufador de somnis.
ANY JOAN MARAGALL
La poesia del mes d'octubre
El 10 d'octubre es commemoren els 150 anys del naixement de Joan Margall i el 20 de desembre de l'any que ve se'n compliran cent de la seva mort. Som a l'Any Maragall, un dels egregis poetes catalans. Un poeta de la dimensió de Maragall es mereix ser un clàssic en qualsevol literatura. Aquest poeta nascut a Barcelona cal que no passi mai de moda. La tasca de tots és fer-lo conèixer a les noves generacions. Avui us proposo Després de la tempestat, un poema de Visions & Cants, el seu llibre més conegut. El poeta hi retrata d'una manera deliciosa els moments posteriors a la tempesta, la llum i l'alegria del dia que recomença.
El 10 d'octubre es commemoren els 150 anys del naixement de Joan Margall i el 20 de desembre de l'any que ve se'n compliran cent de la seva mort. Som a l'Any Maragall, un dels egregis poetes catalans. Un poeta de la dimensió de Maragall es mereix ser un clàssic en qualsevol literatura. Aquest poeta nascut a Barcelona cal que no passi mai de moda. La tasca de tots és fer-lo conèixer a les noves generacions. Avui us proposo Després de la tempestat, un poema de Visions & Cants, el seu llibre més conegut. El poeta hi retrata d'una manera deliciosa els moments posteriors a la tempesta, la llum i l'alegria del dia que recomença.
Després de la tempestat
Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d'aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.
Recomença el remor en la ciutat
i en el rostre dels homes l'alegria:
els núvols sobre el cel s'han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia.
Cadascú alça els ulls per si retroba
la gran blavor del cel, tan oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perquè fas alçar els ulls a la llum nova!
LA MARE DE VERDAGUER
Jacint Verdaguer, ja fets cinquanta anys, recorda la seva primera infantesa. Compara la mare amb un àngel i aconsegueix un versos plens de tendresa. Aquest poema que us proposo aquest mes de juliol vol ser un homenatge a totes les mares i pares que cuiden els seus fills i filles i els estimen tota la vida.
SOMNI D'INFANT
Quin somni tingui tan dolç
un dematí a punta d'alba!
Ja fa mig segle, i ho tinc
tan present com si fos ara.
Somnií que en bressol d'or
un angelet em bressava;
eren blavencs els seus ulls,
sa cabellera era llarga,
sa cara era un pom de flors
que amb mos llavis jo rosava.
Perquè jo dormís a pler
en sos dits tenia una arpa
plena de noves cançons,
plena de velles sonades,
que rajaven a bell raig
com del Canigó les aigües.
Acabades les cançons
em desvetllà una besada.
Ma mare era l'angelet,
aquell bres, la seva falda
i l'arpa n'era el seu cor,
el cor que tant m'estimava.
Juliol de 2010
SOMNI D'INFANT
Quin somni tingui tan dolç
un dematí a punta d'alba!
Ja fa mig segle, i ho tinc
tan present com si fos ara.
Somnií que en bressol d'or
un angelet em bressava;
eren blavencs els seus ulls,
sa cabellera era llarga,
sa cara era un pom de flors
que amb mos llavis jo rosava.
Perquè jo dormís a pler
en sos dits tenia una arpa
plena de noves cançons,
plena de velles sonades,
que rajaven a bell raig
com del Canigó les aigües.
Acabades les cançons
em desvetllà una besada.
Ma mare era l'angelet,
aquell bres, la seva falda
i l'arpa n'era el seu cor,
el cor que tant m'estimava.
Juliol de 2010
25 ANYS SENSE SALVADOR ESPRIU
La poesia del mes de març
(2010)
Fa 25 anys va morir el 22 de febrer un dels escriptors emblemàtics de la nostra llengua, que com tants altres il·lustres literats de la nostra terra és encara menys llegit dels que ens pensem. Salvador Espriu cristal·litza en poemes com el XLVI de La pell de brau reflexions sobre la mort i l'esperança. En aquests versos reflexiona sobre l'amargor de les desavinences i les lluites dels habitants de Sepharad (recreació literària d'Espanya). No direm. des d'aquestes planes, que Espriu és un escriptor fàcil, car és evident que el món que perfila i reitera tant en els seus poemes com en els seus relats és a voltes complex i farcit de referències culturals i literàries, però també és evident que no hi ha voluntat de fer-ne una divulgació pedagògica. Ben explicat i amb edicions que n'ajudessin la lectura, els seus contes, per exemple, delectarien les noves generacions i tots aquells que no els han assaborit.
XLVI
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
(2010)
Fa 25 anys va morir el 22 de febrer un dels escriptors emblemàtics de la nostra llengua, que com tants altres il·lustres literats de la nostra terra és encara menys llegit dels que ens pensem. Salvador Espriu cristal·litza en poemes com el XLVI de La pell de brau reflexions sobre la mort i l'esperança. En aquests versos reflexiona sobre l'amargor de les desavinences i les lluites dels habitants de Sepharad (recreació literària d'Espanya). No direm. des d'aquestes planes, que Espriu és un escriptor fàcil, car és evident que el món que perfila i reitera tant en els seus poemes com en els seus relats és a voltes complex i farcit de referències culturals i literàries, però també és evident que no hi ha voluntat de fer-ne una divulgació pedagògica. Ben explicat i amb edicions que n'ajudessin la lectura, els seus contes, per exemple, delectarien les noves generacions i tots aquells que no els han assaborit.
XLVI
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
BON NADAL I FELIÇ 2010
En el poema que us convido a llegir, Delfí Abella dibuixa una estampa urbana que la modernitat està esborrant. Els temps canvien i no podem aturar el pas dels anys, d'acord, però tot plegat potser va a massa velocitat. Aquest any no us felicito les festes amb una poema de Nadal sinó amb un text que retrata un dia d'hivern a la ciutat, amb regust de temps passats i malenconia.
Sense més divagacions per ara, us desitjo un BON NADAL i un any 2010 molt FELIÇ. Em plau donar-vos les gràcies pel seguiment que feu del meu bloc i per l'interès que demostreu per la llengua i la literatura catalanes. Repeteixo: MOLTES GRÀCIES A TOTHOM.
LA PLAÇA
La plaça no és gaire gran
té porxos en dos costats.
A l'hivern, plovent, nevant,
hi passem aixoplugats.
Una font en un racó,
molt petit el rajolí:
les noies, en processó,
els càntirs hi van a omplir.
El temps no s'acaba mai,
s'atura, la pressa rai!
Hi ha un estanc i un estanquer
que és baixet, gras i ufanós,
viu, garlaire, xafarder:
sempre en sap de tots colors.
Va gent a fer-la petar
que s'oblida de comprar.
Sovint hi ha poc personal
amb la cara que somriu
i amb posat de no fer mal,
que hem nascut al mateix niu.
‹‹Bon dia, Quim, què hem de fer?››
‹‹Cap a l'hort›› ‹‹Que us vagi bé››
Surt una dona a escombrar
uns nens fan el pam-i-pet,
el silenci és prim i clar:
sons de lluny i un aire net.
La placeta de l'estanc
la tinc ficada a la sang...
té porxos en dos costats.
A l'hivern, plovent, nevant,
hi passem aixoplugats.
Una font en un racó,
molt petit el rajolí:
les noies, en processó,
els càntirs hi van a omplir.
El temps no s'acaba mai,
s'atura, la pressa rai!
Hi ha un estanc i un estanquer
que és baixet, gras i ufanós,
viu, garlaire, xafarder:
sempre en sap de tots colors.
Va gent a fer-la petar
que s'oblida de comprar.
Sovint hi ha poc personal
amb la cara que somriu
i amb posat de no fer mal,
que hem nascut al mateix niu.
‹‹Bon dia, Quim, què hem de fer?››
‹‹Cap a l'hort›› ‹‹Que us vagi bé››
Surt una dona a escombrar
uns nens fan el pam-i-pet,
el silenci és prim i clar:
sons de lluny i un aire net.
La placeta de l'estanc
la tinc ficada a la sang...
BONES FESTES DE NADAL, ESTIMATS BLOCAIRES
Un any més us agraeixo el seguiment que feu d'aquest bloc. Gràcies a tots i a totes!!! Com que és l'Any Maragall, he cregut adient felicitar-vos el Nadal amb un poema amb molt de sentiment del llibre Visions & Cants. Què us sembla? Compartiu el que diu el poeta? A més a més, també us ofereixo unes fotografies en les quals la lectura és l'eix principal. Llegiu molt i gaudiu de les festes nadalenques. I estigueu alerta que ja se senten a la llunyania les passes dels tres reis!!!
REIS
Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
han granat.
Cap a Orient se'n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.
Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d'or,
mirra, encens?
REIS
Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons...
Els somnis dels infantons
han granat.
Cap a Orient se'n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.
Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d'or,
mirra, encens?
BON ESTIU
La poesia del mes de juliol (2009)
Ets una noia trèmula
i vella reganyosa:
cantes o brames.
Mirall immens en calma
o irosa galopada.
Joan Margarit
Torna a aquesta secció Joan Margarit. La facilitat en què construeix imatges i la senzillesa dels seus versos són ideals per a un estiu relaxant i alhora feréstec a la vora de la mar.
La mar
Ets una noia trèmula
i vella reganyosa:
cantes o brames.
Mirall immens en calma
o irosa galopada.
Joan Margarit
DAVID JOU, EL POETA DE LA CIÈNCIA
La poesia del mes de maig (2009)David Jou, com molts altres poetes, és segurament més conegut a fora que a Catalunya. Malgrat això, té una parròquia força fidel a casa nostra. El seu delit és la recerca constant del costat poètic d'uns elements que tradicionalment s'han considerat poc literaris: els elements químics, el nombre pi, l'ordinador... Catedràtic de física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, Jou és un poeta atípic que centra la matèria poètica en temes difícils de literaturitzar. Paradoxalment, el resultat són uns poemes àgils, clars i molt suggerents. Què us sembla?
L’ORDINADOR SIMULA EL NAIXEMENT DELS ESTELS
L’ordre matemàtic simula el món real,
crea un altre món –de càlcul, i mental-
regit per lleis exactes, hipòtesis, models:
en un ordinador reneixen els estels
com fa tants anys nasqueren, en brous primordials.
I som com creadors!: veiem a la pantalla
un món tot just nascut. Una galàxia qualla,
es formen els estels –i tot sota control!
I regulem el temps i dominem el sol,
i musiquem i tot la còsmica rondalla!-
fins que el flux elèctric, de copi i volta, es talla.
Barcelona, 1990
BON NADAL A TOTHOM!
Us desitjo un bon Nadal amb una estampa costumista de la Barcelona de principis de segle XX. Salvat-Papasseit retrata una Nit de Nadal freda i plena de gent que viu les festes com pot però sempre com marca la tradició. Amb una punta d’ironia, molt adient en aquests temps de crisi econòmica que fa dies que arrosseguem, el poeta reivindica el Nadal dels més humils. La presència magnificent de la lluna reconforta el jo poètic i el fa somniar en l'endemà.
Aprofito l’avinentesa per agrair ─molt especialment als meus alumnes de l’Escola Mare de Déu de Núria─ el seguiment que heu fet d’aquest bloc i felicitar-vos pels vostres comentaris, que hi han donat forma i l’han enriquit. Moltes gràcies a tothom i que tingueu molt bones festes.
NADAL
Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l’empedrat recolza
i els altres que l’avancen tots d’adreça al mercat.
Els de casa a la cuina, prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena
i ells recullen les plomes i ja enyorem demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-, Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseit
Barcelona 1894-1924
JAUME SUBIRANA I "L'ADÉU COM UNA CASA"
La poesia del mes de juliol (2008)
Recomanar-vos el poema del mes el dia 28, a punt de fregar l'agost, és una mica tard, en sóc conscient, però aquesta secció fa vacances el mes d'agost, i això potser em serveix d'excusa. Tanmateix, continuaré amb vosaltres amb la resta del bloc, encara que sigui a mig gas.
Recomanar-vos el poema del mes el dia 28, a punt de fregar l'agost, és una mica tard, en sóc conscient, però aquesta secció fa vacances el mes d'agost, i això potser em serveix d'excusa. Tanmateix, continuaré amb vosaltres amb la resta del bloc, encara que sigui a mig gas.Durant l'estiu, molts deixem per uns dies els coneguts quotidians, aquells qui veiem dia rere dia i ens modelen la cartografia sentimental, i per això crec que és prou apropiat presentar-vos un poema de Jaume Subirana que parla precisament d'això, de la malenconia produïda per l'absència, de l'empremta que deixem i potser el temps esmicolarà. Professor de literatura catalana a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Jaume Subirana va guanyar el Premi Carles Riba 1988, amb el llibre Final de festa, que inclou "L'adéu com una casa".
L'adéu com una casa
L'adéu com una casa vora mar
on ja no tornarem, passades les vacances:
armaris i calaixos buits,
baldons pasats, persianes abaixades,
les coses on les vam trobar.
El que hi vam dur nosaltres és a fora,
dues maletes que hem omplert de pressa.
llums apagats, tanquem amb pany i clar.
Marxem,, hem consumit l'estiu,
tornem a la incertesa.
Atribolats, potser ens descuidarem
una petixna, una postal, un llibre:
records empresonats que hi vagaran dies i dies,
mesos sencers buscant i morint-s'hi,
ratllant un calendari caducat.
MIQUEL MARTÍ I POL: EL POETA DEL POBLE
La poesia del mes de juny (2008)
Poca presentació necessita Miquel Martí i Pol, nat a Roda de Ter (Osona). És un dels pocs poetes catalans que un gruix important de gent coneix i que, a més, ha llegit molts dels seus poemes. Personatge entranyable i amb un ofici poètic contrastat, va captivar el cor de la gent i va deixar enregistrat en el poemari col·lectiu alguns versos d'una qualitat remarcable. He triat un poema del llibre La fàbrica (1972), en què percebem per què alguns l'han anomenat el Poeta del Poble.
L'ELIONOR
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La fàbrica (1972)
Poca presentació necessita Miquel Martí i Pol, nat a Roda de Ter (Osona). És un dels pocs poetes catalans que un gruix important de gent coneix i que, a més, ha llegit molts dels seus poemes. Personatge entranyable i amb un ofici poètic contrastat, va captivar el cor de la gent i va deixar enregistrat en el poemari col·lectiu alguns versos d'una qualitat remarcable. He triat un poema del llibre La fàbrica (1972), en què percebem per què alguns l'han anomenat el Poeta del Poble.
L'ELIONOR
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La fàbrica (1972)
JOAN MARGARIT: ELS SENTIMENTS PER UNA FILLA
La poesia del mes de maig (2008)
Aquesta vegada us proposo Joan Margarit, poeta de Sanaüja -a la comarca de la Segarra-, nat el 1938. Fa poc ha publicat Barcelona amor final i potser per això aquests dies sona més el seu nom. Us presento un poema del corprenedor llibre Joana. Crec que no calen més paraules.
LÀPIDA
Anna (1967), Joana (1970-2001)
En la nostra memòria han quedat
els vostres noms a una petita platja
que no figura als mapes dels vaixells.
els vostres noms a una petita platja
que no figura als mapes dels vaixells.
Aquí, que a prop esteu l'una de l'altra,
filles meves, després de tant de temps.
Les dues juntes, rere els vostres noms
que miren cap al mar
i són llegits pel sol en cada albada.
filles meves, després de tant de temps.
Les dues juntes, rere els vostres noms
que miren cap al mar
i són llegits pel sol en cada albada.
QUIMA JAUME, LA PASSIÓ PER LA MAR
La poesia del mes de febrer (2008)
Fa molts... i molts... anys vaig tenir la sort de treballar durant tres mesos en una escola amb la Quima Jaume (Cadaqués 1934-1993). Poeta, assagista i professora de català, va viure molt de temps a Cadaqués i la seva poesia reflecteix una gran passió per la mar, encara que també per les relacions humanes i el paisatge. Encara recordo la seva passió per ensenyar als nois i noies la llengua i literatura catalanes i els consells que em donava, sempre mesurats i savis. Us proposo un tastet de la seva poesia.
ARA QUE ÉS TARD
Ara que és tard, i en el recer d'hivern
escalfa poc el sol,
en l'horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,
la imatge deliciosa d'abundosos oratges.
Ara que és tard, és hora d'inventari.
Quin gruix, el llibre de la vida!
Del rellotge de sol l'ombra aturada,
no en sents la més petita angoixa.
Cap rencança: estava previst.
Tots els reductes
de fosca són llum dels teus actes.
(De Pels camins remorosos de la mar, 1989)
Per a saber-ne alguna cosa: Quima Jaume
Fa molts... i molts... anys vaig tenir la sort de treballar durant tres mesos en una escola amb la Quima Jaume (Cadaqués 1934-1993). Poeta, assagista i professora de català, va viure molt de temps a Cadaqués i la seva poesia reflecteix una gran passió per la mar, encara que també per les relacions humanes i el paisatge. Encara recordo la seva passió per ensenyar als nois i noies la llengua i literatura catalanes i els consells que em donava, sempre mesurats i savis. Us proposo un tastet de la seva poesia.
ARA QUE ÉS TARD
Ara que és tard, i en el recer d'hivern
escalfa poc el sol,
en l'horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,
la imatge deliciosa d'abundosos oratges.
Ara que és tard, és hora d'inventari.
Quin gruix, el llibre de la vida!
Del rellotge de sol l'ombra aturada,
no en sents la més petita angoixa.
Cap rencança: estava previst.
Tots els reductes
de fosca són llum dels teus actes.
(De Pels camins remorosos de la mar, 1989)
Per a saber-ne alguna cosa: Quima Jaume
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
